A mitjans de la dècada dels 60, els països de l’Europa septentrional van iniciar el que alguns investigadors van batejar com a la “2a transició demogràfica”. Aquesta establia un nou ordre demogràfic derivat d’una banda pels canvis socials, com per exemple el nou model d’estructura familiar, i d’altra banda per l’augment de l’esperança de vida, i a més a més donava als moviments migratoris un paper rellevant. Tot plegat determinaria la dinàmica en la formació i dissolució de les llars, i provocaria una reducció de la mitjana de membres per llar.
El temps ha confirmat el pronòstic d’aquells experts que van identificar el model i que van predir que els països mediterranis, amb uns quants anys de retard, acabarien reproduint el patró iniciat pels països del nord d’Europa. I així ha estat.
La nostra comarca no és una excepció. En els darrers 15 anys la població d’Osona ha augmentat quasi un 20%, i ho ha fet incrementant exponencialment el nombre de llars (40% més llars al 2015 respecte al 2001). El creixement de la població estrangera ha jugat un paper important però, si bé és cert que aquesta s’ha multiplicat per cinc durant aquest anys i ha contribuït a incrementar el nombre de llars a la comarca, la immigració no explica la tendència a reduir cada vegada més el nombre de persones que comparteixen habitatge, que podríem dir que és el fet diferencial d’aquest període. Dues han estat les causes principals: la disminució de la fecunditat i l’augment de les llars unipersonals.
L’emancipació tardana de tota una generació de joves ha tingut com a conseqüència aquest descens en les taxes de fecunditat. Sobre quines en són les causes i repercussions socials es podria debatre extensament, però aquesta vegada m’interessa reflexionar en relació al segon punt, el considerable augment de les llars unipersonals. Tenim actualment a la comarca 10.100 llars unipersonals més que l’any 2001, en gran mesura fruit de l’increment de l’esperança de vida i l’envelliment de la població, seguint la pauta del model iniciat anys abans al nord d’Europa, com dèiem al principi.
Tenim doncs un creixent volum de llars habitades per una sola persona, el qual respon principalment a un perfil de dona gran i vídua, que es caracteritza per ser un dels col·lectius més vulnerables pel que fa a risc de pobresa i exclusió social. I aquest col·lectiu, si les projeccions no s’equivoquen, sembla que continuarà en creixement. Però si és tan evident que el grup de població de més edat va en augment, que molts d’aquests avis o àvies viuen sols, que és un col·lectiu amb rendes baixes i elevada dependència, perquè no s’hi aboquen més recursos?
Tindrem les properes dècades un sistema sociosanitari preparat i amb prou recursos per donar resposta a aquesta necessitat?
Ja fa uns quants anys que existeix un debat al voltant de les polítiques sociosanitàries relacionades amb l’envelliment i la dependència on veus expertes defensen la prioritat d’atendre la gent gran a la seva pròpia llar, sempre que sigui possible, pels seus beneficis. No és una oportunitat per crear futurs llocs de treball i a la vegada assegurar la cura dels més grans? El temps no s’atura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada